Homeopediatria La Pau

DE LA FACULTAT DE MEDICINA A UNA VISIÓ MÉS HOLÍSTICA DE LA SALUT

Mai havia pensat en ser metge: aquella imatge paternalista que tenia d'ells formada arrel de 2 o 3 visites al centre de salut del meu poble no m'atreia lo més mínim ... però el coneixement del ésser humà ( i per tant de mi mateixa) en totes les seves vessants me semblava apassionant i, a més a més , la pedra bàsica per a entendre després la resta dels éssers de laTerra (ara me'n adono que amb la edat que tinc i encara estic a la primera pedra...). A la Facultat de Medicina tot me pareixia interessant: l'anatomia minuciosament estudiada, la perfecció de la fisiologia del cos humà, etc, van augmentar encara més la meua veneració per lo que "ja està ben fet" , per lo que "ja funciona" i així me vaig anar introduint en aquest gran oceà que és la Medicina


Amb el pas als cursos superiors, començàrem a estudiar la Patologia General primer i després les distintes especialitats, on els mateixos professors que ens van ensenyar a admirar a Hipòcrates i als grans savis mèdics, van començar a contradir pilars bàsics de la saviesa mèdica explicant-nos cadascun dels tractaments al·lopàtics (i només aquestos) indicats en cada patologia. Dic al·lopàtics perquè així en diem a les teràpies que lo que intenten és contrarestar o anar en contra ( alo = distint)del símptoma i allò ja me va desconcertar: com poden explicar-me que la inflamació és una reacció perfectament dissenyada i desenvolupada per el mateix organisme i a la vegada assegurar-me que l únic tractament són els antiinflamatoris?


Amb el ritme desorbitat de treball i d'aprenentatge de la especialitat de Pediatria em vaig quedar fascinada i pressa de l'a voràgine de coneixementsdel món hospitalari. Vaig aprendre molt , i quedo profundament agraïda als meus professors adjunts així com tot l'staff d'infermeria, als nostres pacients i a les seues famílies, pels moments compartits, molts d'ells inoblidables. Ara veig que allí teníem una imatge molt sesgada del malalt, donat que la patologia solia ser greu, aguda i la vivíem de forma molt intensa. Els tractaments eren contundents i efectius, però puntuals en el temps i només per aquest fet perdíem perspectiva de la persona en sí. El sistema de superespecialització de la Medicina i la formació bàsicament orgànica que hem rebut la majoria dels metges de la meua generació fa que no valorem al pacient d'una forma holística, ésa dir, immers en el seu grup familiar, valorant els seus avantpassats, la dinàmica predominant en les seu arrels així com la seva pròpia història, les seus inquietuts psicoafectives , professionals i espirituals.

Una vegada exercint com a pediatra de capçalera tens molt més accés a tota aquesta informació que envolta al xiquet i que el condiciona , però et manquen les eines per a utilitzar totes aquestes dades. Paral·lelament pots apreciar l'augment desorbitat en la cronificació de les patologies pediàtriques, així com en l'avançament en la edat de debut de moltes malalties autoinmunes. I això , a mi, me va tornar a desconcertar : "perquè els tractament que jo els hi recepto als meus malalts els hi soluciona el problema però els fa cada vegada més dependents del sistema de salut?. Per què recauen amb tanta assiduïtat? Què estem fent mal?." Amb aquestes inquietuds estava jo, quan per casualitat m'arriba informació d'un curs d'homeopatia unicista. També per casualitat disposo en aquells moments dels diners necessaris, i casualment puc agafar mitja jornada a la meua feina. Aquest cúmul de casualitats són les que me duen a submergir-me en aquest gran oceà que és l'Homeopatia.

Hi ha moltes altres teràpies ue lo que busquen és reequilibrar la energia vital o "vix medicatrix" o "xi" o com ho vulguemdir. Totes deuen ser tan interessants com l'homeopatia ( no he aprofundit en cap d altra) però respecte als infants, l'Homeopatia compleix totes les meues expectatives. Sempre que puguem, i més en un organisme en creixement crec jo , hem de potenciar l'autocuració, de la mateixa manera que val més ensenyar a pescar que regalar un peix. Sovint és més fàcil fer els deures dels fills que tindre la paciència d ensenyar-los però a la llarga és millor per a ells aprendre-ho.

Hi ha molts terapeutes que dins d'aquesta cerca de l equilibri s'oposen feroçment a tot tractament occidental , actiu, u oposat al símptoma. Al llarg de la meva vida professional he viscut molts moments urgents en els que la Medicina occidental ha salvat vides, i per això no me queda més que venerar aquesta Medicina. També és veritat que he vist molts efectes secundaris de la sobreutilització d'aquestos tractaments, sovint passats per alt o negats per la majoria dels metges amics meus, el mateixos que me repeteixen fins a la sacietat que les medicines alternatives es basen només en el seu efecte placebo. Fa ben poc una bona amiga metgessa després d'un sopar dels nostres, i donat que ja feia temps que me tenien vedat parlar-ne d altres possibilitats terapèutiques, me diu apel·lant per enèsima vegada la meua complicitat: "... però suposo que tu Lourdes ja saps que els pacients de vegades se curen a soles, no?." No vaig poder mésque somriuremi contestar-li Si!, si que m'he he adonat d'això, i el que més feliç ,me fa és veure-ho, cada dia mes sovint a la meua consulta. Crec que és bo tenir una mentalitat oberta :
"me pareix sensat utilitzar totes les eines que coneguem per a guarir al que tenim davant sempre respectant la seva vitalitat i la seva trajectòria vital, si es pot."
Dra. Lourdes Jovaní